La Independència de Catalunya

La temàtica  sobre una hipotètica independència de Catalunya i la seva situació davant la Unió Europea (UE), des de les vessants del Dret Internacional Públic  i l’argumentació jurídica.

L'art. 4.2 del Tractat d'Unió Europea (TUE) és del tot indeterminat i abstracte. Els qui s'acullin a aquest articulat demostraran no només poques llums jurídiques,  sinó que en virtut de la seva concepció sobre Dret de la UE  deambularan i es perdran en la via morta de l’ontologia política. Entenc que la UE no és encara una unitat política, si de cas és un projecte que ara per ara no es contempla sinó en les aules universitàries a partir de les propostes de J. Habermas. A manca d’articles específics, clars i precisos, tant en el TUE com el el Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE), ens ha de prevaler l'argumentació jurídica i el Dret Internacional Públic.  D'acord amb Hans Kelsen,  la supremacia del Dret Internacional Públic sobre el domèstic o intern,  pel que fa al dret a l'autodeterminació es podria iniciar la seva  instrumentalització a partir de l'art. 10.2,  Constitució Espanyola (CE), sobre drets fonamentals que la Constitució reconeix, -no indica el termini “recull”- i que s’interpretaran a la llum dels tractats internacionals. Pel traç de l’estela del Dret Internacional Públic, a tenor  de l’art. 1, del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (PIDCP), es determina el dret a la lliure determinació de tots els pobles. Aquest tractat internacional té força vinculant, té força de llei, i és  en vigor des de 1976, i subscrit per l'Estat espanyol, però no és aplicable a Catalunya perquè no és cap colònia ni menys un Estat, característiques bàsiques del Dret Internacional Públic.

Insistirem. No hi ha cap article ni en els successius TUE ni en els TFUE que estableixi un supòsit similar en el qual una part d'un Estat es vulgui independitzar d'aquest Estat. Com tampoc hi ha cap argumentació jurídica fonamentada per “analogia” perquè senzillament es tracta d'ex novo. Si no hi ha cap argument per “analogia”, en canvi sí que en l'esfera de l'argumentació hem trobat  fonaments d'argumentació “a contrario”.

Cal destacar, com a motor d'arrencada, el fet històric de la desaparició de l'antiga República Democràtica Alemanya que es va desintegrar amb la caiguda del mur de Berlín, el 1989. Quan la RDA es va integrar a l'antiga República Federal Alemanya (RFA) no només es van variar fronteres. Alhora va haver transfusions de població d'ambdues parts del nou territori, i a més,  l'estructura política de l'antiga capital de Bonn es va traslladar a la nova capital de Berlín (que havia estat la capital de l'Estat de la RDA), procedint literalment a la liquidació de la RDA. Es va passar de la RDA a la RFA recobrant l'essència de l'Estat d'Alemanya, un nou Estat a efectes formals i materials. Curiosament cap Estat membre de la UE va obstaculitzar la reunificació alemanya ni menys el seu ingrés a la UE perquè es va entendre que l'antiga RFA ja era un Estat membre (de la UE) pel qual se li va adherir altre Estat, el de la RDA.

No caldria subratllar de nou el significat d'Estat que comporta una població que viu en un territori delimitat i gaudeix de sobirania política, sinó és sobre l'evidència que Catalunya ja té població i territori inserits a la UE. Els ciutadans de Catalunya són europeus en essència i pertanyen a la UE. Li faltaria sobirania que automàticament la obtindria en l'instant que s'independitzés de l'Estat espanyol, configurant-se en un nou Estat de la UE, a contrario de la nova Alemanya, del 1989. La població i el territori de Catalunya formen part ja de la UE des de 1986. La seva sobirania absorbida per l'Estat espanyol fins el dia de la Independència, suposaria abandonar la titularitat formal d'espanyols que l'Estat antic havia afegit als catalans. Per tant, si d'un Estat s'ha creat dos Estats, tampoc caldria tornar a sol · licitar l'entrada a la UE per ambdues parts, i per això a contrario, de la RDA i RFA, Catalunya, cas d'independitzar-se, no quedaria fora de la UE.

D’aquí provenen aquests seriosos dubtes que han deixat entreveure Almunia i Reding, en privat, encara que després aquesta última ha manifestat que assumeix, com si digués que ha llegit i ha entès, la carta remesa pel secretari d'Estat per a la UE,  Méndez Vigo, sent un tema domèstic que les parts han de solucionar. Aquestes fonts de la Comissió que indiquen la “unanimitat” sobre aquesta problemàtica (també sobre Escòcia?) no especifiquen ni identifiquen cap fonament jurídic perquè simplement no existeix, ni tampoc aporten una mínima argumentació que no sigui  política per sortir del pas, ja que el nerviosisme d’un Estat espanyol sense Catalunya possiblement derivaria cap l’Àfrica, deslligant-se d’Europa, tal com l'Estat espanyol és percebut a les esferes internacionals. Serà cert allò que deien de la vocació africanista del general Franco.