Afrontar el
problema de la corrupció comporta la temptació
de furgar l’interior de la voluntat de poder de Nietzsche. Però també és
molt cert que s’ha de tenir cura de no confondre conceptes, i tenir un mínim de coneixement
de filosofia grega, així com estar en disposició en tractar amb respecte els fonaments de l’obra de Nietzsche, perquè ens podríem trobar en el més espantós
ridícul intel·lectual, com aquells que
confonen logos amb pathos, invent amb
descobriment o la naturalesa filosòfica (de Nietzsche) amb
el dret del medi ambient, en el pitjor dels casos.
No es pot ignorar que aquesta voluntat de poder s’ha de comprendre com una unitat conceptual i dinàmica. També és veritat que la voluntat de poder té la seva base en el concepte heraclià de naturalesa, com un esdevenir. Cal preguntar-nos sobre el seu joc ascendent, i per tant vital. Per una banda el que ara ens ha d'importar és destacar que la voluntat de poder queda determinada per l'acció creativa, en la plàstica del
desig de saber que encarna Apol·lo, la deïtat de la bellesa més perfeccionada. I en segon lloc aquesta voluntat de poder s'ha de construir mitjançant la rauxa, l'exuberància i l’èxtasi de Dioní, la deïtat de l'acció, de la representació immoral del principi bàsic de l'estètica, en la
plenitud de l’harmonia del cor, la veu del poble, com a
voluntat vital d’alliberament i plaer davant el drama que ofereix la naturalesa amb la que s'ha de conviure. La simbiosi d'estètica i ètica immoral (o material com desprès apuntarem) en un sol concepte s'emmarca en la tragèdia grega de Sòfocles i Esquil. La voluntat de poder, de viure, de lluitar, s'ha de focalitzar en la naturalesa que és el món, la nostra tràgica realitat, un panteisme que assenyala el nostre univers, pel qual ens hem d'obrir pas de forma ascendent. L'essència de la voluntat de poder i la seva projecció no és altra que la transvaloració dels valors de la raó corrupta de Sòcrates (Kant la va sistematitzar en ètica formal) en nous valors com els de l'ètica material (no confondre amb l'ètica materialista d'Aristòtil), que persegueix l'eliminació del sofriment com a principal objectiu. De manera clara i concisa, si Nietzsche va posar fi a l'ontologia de l'idealisme, desmantellant-la, per aplanar el camí al neopositivisme, i per tant a la ciència del segle XX, també és veritat que va permetre la reivindicació del saber pel qual l'home de voluntat ascendent segueix el seu curs panteístic, o el que és el mateix un estil de vida postmodernista (postmaterialista), sense importar-li la vulgaritat i la decadència dels que volen i no poden.
Però sí podem
associar la corrupció des de la vessant
contrària a la voluntat de poder. Nietzsche es va servir del concepte ascètic –com
oposat i dinàmic al vital- per formular que només sotmeten aquells que no tenen
perspectives de ser lliures perquè la seva naturalesa és d’esclaus. Són corruptes als ulls del cor que clama i persegueix llibertat. La capacitat dels corruptes es limita a sotmetre, mitjançant diversos formes i motius, a altres ciutadans que no poden escapar-se del seu corrosiu poder de captació. La moral del corrupte es concep en disputa interna sense que sigui capaç de sintonitzar amb el seu esdevenir en col·lisió social o externa. En aquest moment estructural, durant el processament dels diferents estats anímics que es van succeint, l'esmentada moral del corrupte, absenta ja de possibilitats de resolució en harmonia amb la naturalesa del món, perd el sentit de la realitat, claudica en la desesperació de no ser allò que bategaba a la consciència com a ideal, i desemboca en amoralitat. Aquesta amoralitat o moral ascètica queda retratada per l’ideal del racionalisme -cas de Sòcrates, Plató, Kant, capellans i ascetes-, falsejant la realitat, en un autèntic frau, i reconvertint-la en vulgar. Estaríem davant la figura del corrupte, de l’asceta nietzscherià, l’oposat al qui exerceix la voluntat
de poder a partir de la voluntat ascendent que juxtaposa en una unitat conceptual la bellesa apol·liníaca i l’acció exuberant, totalment aliena als ulls del vulgar, origen de la tragèdia que desplega la seva escenificació, la seva teatralitat, per a afrontar la realitat.
Un poder etern ascètic, comú i habitual entre esperits dèbils, que
s’ha anat configurant a través de l’Historia, com un etern retorn, construint un bucle insalvable, té la seva raó de ser entre els
fracassats, els tramposos i els corruptes. Es tracta de l’etern poder reptilià
i no d'altre. Si realitzéssim una radiografia jurídica penal ens sortiria
probablement un xoriço representant la funció de serp, buscant algun ximpanzés del
seu ideal (1)
Exposada la radiografia del xoriço, independentment de si el corrupte pernocta en una fonda de carretera o en un hotel de cinc estrelles -el contingut de xoriço no canvia, segueix sent un corrupte-, la primera idea que sorgeix se centra en la finalitat o significació política-criminal. El corrupte té com a objectiu, com a finalitat, la desviació de l'interès general envers l'interès privat que ha de beneficiar a algú del seu univers o al mateix subjecte actiu (a n'ell mateix). El qui influeix en un funcionari públic o autoritat per a aconseguir una resolució favorable als seus interessos, amb ple domini de les seves facultats, amb coneixement de la no imparcialitat, passant-se per alt el principi d'igualtat d'oportunitats i condicions, no es pot escapar del seu predomini o força moral com a tràfic d'influències.
La vessant objectiva del tipus de delicte sempre ens ha d'establir una valoració positiva del béns jurídics protegits sobre el principi d'igualtat sense que pugui prevaldre cap discriminació o qualsevol altra condició o circumstància personal o social, a tenor de l'art. 14 CE, així com el principi d'imparcialitat en la funció pública que ens estableix l'art. 103 CE. Aquests principis ens han de servir de motor d'arrencada. Són béns jurídics protegits i consagrats per la Constitució. Per tant, es deriva el deure objectiu i s'ha d'identificar la infracció amb l'injust del fet. Comet delicte qui aprofita tant la seva especial relació de partit polític com qui projecta la seva relació d'influència personal amb l'encarregat de resoldre qualsevol concurs o qüestió de Dret Administratiu quant a poder adjudicador en el sector públic o qualsevol arranjament d'oposició pública de l'Administració. La finalitat rau en que el resultat es resolgui al seu favor o de l'amic o del parent de torn. Però la resolució, l'injust del fet, podríem a més contemplar un delicte de prevaricació i de suborn, en concurs medial amb el de tràfic d'influències, provocant la seva esmentada resolució i realització. Si apliquem la teoria de l’equivalència de condicions, podem percebre que sense la premissa causal –l’influència i la prevalença d'abús- no s’hauria produït la vulneració del ben protegit. La relació causal confereix el benefici econòmic per a sí o per un tercer. No es tracta de la simple recomanació ja que aquesta no té per què afectar la decisió que s'adopti, en paraules del catedràtic F. Múñoz Conde (2). Si bé aquesta qüestió inserida en la consciència social no és del tot pacífica entre penalistes per la seva habitual i alegre pràctica a l'Administració, i que acaba sovint en significació antijurídica. Dit això, i reprenent el fil polític criminal, es produeix una vinculació normativa teleològica entre l'acció -pressió psicològica, per sintetitzar- i el resultat material -el benefici econòmic immediat o indirecte- com a conseqüència de l'existència de prevalença. Estaríem, sense cap dubte, davant d'una comissió per un delicte de tràfic d'influències sobre funcionari o autoritat, infringint els articles 428-430 Cp, en concurs medial, si s'ha produït prevaricació i suborn. La capacitat d'influir és fruit de la voluntat, intencionalitat i de l'instrumentalització del corrupte, elements subjectius del fet típic que conformen l'imputació objectiva.
Pel que fa la vessant subjectiva, el corrupte no posa fre dins de la seva llei personal, en vulnerar la norma objectiva, la tipificació. És autor de l’injust que de forma intencionada amb coneixement i voluntat, com a conducta punible, apareix en comissió dolosa amb l'ànim d'aconseguir un benefici econòmic. La infracció s’identifica en culpabilitat o imputació subjectiva, fonamentada en l’exigibilitat d'haver actuat o procedit d’una altra manera, desvalorant els béns jurídics del principi d'igualtat davant la llei sense que pugui prevaldre cap discriminació i el d'imparcialitat en la funció públic. Són conductes antijurídiques, contraries a Dret, que es plasmen en la voluntat de delinquir a través de la pressió psicològica quant a influir i prevalença.
Als esperits lliures -deia Nietzsche- no els hi cal sotmetre a ningú per la simple raó de que són lliures, no tenen moral d'esclaus en el sentit més pejoratiu possible. Es tracta d'una tautologia per refer l'orde del discurs. I malgrat això, només exerciten la voluntat ascètica -la d'influir, la d'establir un domini de prevalença mitjançant pressió i abús per assolir un benefici econòmic- aquells corruptes, executors d'ideals de ximpanzés, que gaudeixen de l'aplaudiment i reconeixement del seu propi univers reptilià, i no d'altre.
(1) He parafrasejat l’aforisme 39 de Crepuscle dels ídols de F. Nietzsche.
(2) Dret Penal, part especial, de F. Muñoz Conde, Editorial Tirant lo Blanch, 18 ª edició, pàg. 1045.
Barcelona 12 de febrer 2013
Where the pellets of poison are flooding their waters,
Where the home in the valley meets the damp dirty prison,
Where the executioner's face is always well hidden,
Where hunger is ugly, where souls are forgotten,.."
Jordi Sanchis Masdeu
