Es conegut que la
persona es mou per interessos. Ho deia Hobbes i no és cap secret. Les raons de l’interès propi són motius suficients i necessaris per
decantar-se per una idea o una altra, producte d'una decisió final. Afortunadament no tothom té els
mateixos interessos. Però a la majoria de societats civilitzades el denominador comú de cada persona radica en que els interessos
propis configuren la base de les seves raons, de tal manera que en teoria no tenen
res a veure amb la moral, o millor dit, no necessàriament tenen contingut moral. Els interessos proporcionen raons independentment de la moral del
subjecte, d’acord amb Raz. Les raons per
a ser vàlides han de ser independents de la moral. Quan apel·lo a la moral vull
significar el conjunt de creences i costums que un determinat grup o societat
imposa a cada membre per obligar-lo en àmbits essencials de la vida quotidiana
en nom d’alguna veritat no demostrada.
Però no sempre és
així. El sentit del domini és el tot per
imposar o condicionar un estil de vida. Quan la moral resulta asfixiant vol dir
que la flexibilitat no existeix. Llavors hi ha la possibilitat de que un subjecte o varis actuïn contra aquesta moral
imperant i siguin titllats d’immorals, res a veure amb l’amoraliat, absència de
compromís social, de la qual les presons són plenes. L’immoral actuarà des de l’altra cara de la moneda però també dotat d’interessos propis per acord i
compromís amb la resta de subjectes com ell. Qui trenqui l’acord o compromís
moral o immoral probablement sigui rebutjat i expulsat -o marginat- del grup perquè haurà transgredit les seves
regles, haurà anat contra els seus propis actes, projectant un excés d'hipocresia.
Arribats fins aquest
extrem i si la moral és imposada formant part de la vida del subjecte, el dret en el sí de la societat és creat precisament per aquesta moral dominant, ja
que les lleis són fetes per persones morals, capaces de distingir el bé i el
mal.
També no és menys cert que els que gestionen, administren i fan executar les lleis, els jutges, també són morals, capaços de saber escollir entre varies opcions. Si el jutge és aconsellat per la raó moralitzada i es decanta per una interpretació de la llei, serà perquè tindrà suficients motius per fer-ho. Però l’absurd del jutge apareixeria si no té més que una sola llei -només una llei per a tot supòsit de fet- i una sola interpretació possible. S’endinsaria sense cap prejudici en la moral dominant.
Altrament, si hi ha més d’una llei i el contingut és el mateix a totes elles, així com només una sola i única interpretació, caldrà revisar les lleis i la posició del jutge perquè tornaríem a l’absurd. La raó moralitzada resulta doctrinària. Conseqüentment qualsevol iniciativa racional ens conduiria a una mateixa solució sigui el supòsit de fet que sigui. Seríem davant un absurd jurídic. Les raons del jutge no tindrien oposició. No li caldria ponderar ni interpretar el text davant el conflicte existent per a donar una solució adequada. El punt de vista seria invariable. Només hauria una veritat, la de la moral imperant, i de forma conseqüent no ens caldria l’Estat Democràtic de Dret i Social. El podríem canviar per un Estat d’Aparells Ideològics o morals que ve a ser el mateix. Seria un absurd com el d'esperar nous o antics Godots.
També no és menys cert que els que gestionen, administren i fan executar les lleis, els jutges, també són morals, capaços de saber escollir entre varies opcions. Si el jutge és aconsellat per la raó moralitzada i es decanta per una interpretació de la llei, serà perquè tindrà suficients motius per fer-ho. Però l’absurd del jutge apareixeria si no té més que una sola llei -només una llei per a tot supòsit de fet- i una sola interpretació possible. S’endinsaria sense cap prejudici en la moral dominant.
Altrament, si hi ha més d’una llei i el contingut és el mateix a totes elles, així com només una sola i única interpretació, caldrà revisar les lleis i la posició del jutge perquè tornaríem a l’absurd. La raó moralitzada resulta doctrinària. Conseqüentment qualsevol iniciativa racional ens conduiria a una mateixa solució sigui el supòsit de fet que sigui. Seríem davant un absurd jurídic. Les raons del jutge no tindrien oposició. No li caldria ponderar ni interpretar el text davant el conflicte existent per a donar una solució adequada. El punt de vista seria invariable. Només hauria una veritat, la de la moral imperant, i de forma conseqüent no ens caldria l’Estat Democràtic de Dret i Social. El podríem canviar per un Estat d’Aparells Ideològics o morals que ve a ser el mateix. Seria un absurd com el d'esperar nous o antics Godots.
El que es desprèn
d’aquest relat s’empara en que els
interessos fan moure al món. No són les raons, els ideals, sinó els principis
de la realitat pels quals la persona s’ha d’obrir camí, independentment de la
moral dominant. Les raons poden ser absurdes com l’elecció davant un dilema inexistent
a falta de contrari. Les decisions s’han de prendre no a partir de la raó
moralitzada, sinó des del principi de la realitat, una vegada s’hagin tingut en
compte totes les perspectives i interpretacions per a cada conflicte que la llei hagi reflectit a la
societat.
Quantes més
idees, més perspectives tinguéssim més afortunats serem alhora de escollir,
prendre una decisió d’acord amb els nostres interessos i la llei. Serem més
lliures quan les obligacions dels demés i les de l’Administració en especial,
envers els nostres interessos. Les obligacions llavors seran els nostres drets, fruit de les necessitats – la riquesa pel
saber desvetllar la veritat, la millor opció possible- i no de l’ideal de la
raó moralitzada que sovintment decau en estrepitós fracàs, res a veure amb la realitat universal. Un bucle tant racional com real que Kant va proposar com a Imperatiu Categòric, i Hegel va culminar en l’Esperit de la Història (Fenomenologia de l'Esperit), i Nietzsche ho va ridiculitzar.
Les lleis no
poden ser doctrinàries al servei de cap moral dominant. L’ètica de cadascú ens
ha d’ensenyar a ser crítics amb qualsevol moral, i a més, lliures, per una qüestió d'estètica.
Jordi Sanchís Masdeu
19 de novembre 2016
